El dilluns, gris i plujos, vam anar a Milà amb tren. Tots comentàvem el diumenge que haviem passat amb la familia. Uns havien anat a dinar a fora, altres, a visitar llocs importants, els altres amb la familia a casa…
Després d’una hora de tren vam arribar a Milà. Vam haver d’agafar el metro perquè el tren ens va deixar lluny dels llocs programats per a visitar, és a dir, esglèsies.
Cap al mig dia, vam anar a la plaça del Duomo de Milà, vam entrar-hi dins, ens vam esplicar unes quantes coses i vam anar a dinar. Nosaltres, vam trobar un bon restaurant on vam carregar les piles per a poder resistir la tarda que ens esperava. Més tard, durant el temps lliure, vam anar a mirar botigues i a passejar per la ciutat. A les galeries de Milà vam fer la suposada tradicio, fer una volta sobre nosaltres mateixes tot trepitjant els collons del toro per aixi tornar a Milà almenys un cop més a la vida.El cel s’havia destapat i feia sol. A la tarda, vam visitar el castell de Sforzza. Allà vam fer el primer seminari dels catalans (bronca, però ben dit).
Tornant tothom estava molt cansat i al tren (tenia dos pisos!) la majoria va dormir.
A la nit vam sortir, però hi havia gent que estava malata i no va venir. Vam anar a un bar a Nembro que es deia Smart. No va ser la millor nit però va estar bastant bé.
El dilluns ens aixequem aviat després d’un diumenge molt tranquil en el que ens vam recuperar del viatge i de la gran festa de benvinguda que ells ens van preparar. Ens trobem a l’estacio de Bèrgam per agafar un tren que ens portaria a l’estacio de Milà, subterrània com la de Barcelona Sants, amb acccés al Metro que ens portà al centre de la magnifica ciutat, amb construccions carregades d’història.
El Duomo, majestuosa catedral (amb una escalinata molt suggerent i romantica), el castell dels Esforza i d’altres parts imprescindibles per la història de la ciutat van captivar-nos; com podien fer tot allò tant perfecte fa tant de temps? Era increible. Tot i haver-hi estat altres vegades, cada vegada la ciutat em despertava més sentiments d’admiracio.
Un dinar ràpid i una tarda grisa pels nuvols van finalitzar la visita, màgica.
La nit va ser una bonica vetllada en la que les converses que, mig anglès, mig espanyol, mig català i mig italià, començaven a fluir després dels mesos de preludi des que els nostres amics italians havien vingut a Catalunya.
En resum, un dia cansat però que s’ho mereixia que va ser, com molts d’altres, inoblidable.